Article Ramón García-Bragado sobre sentència impost plusvàlua

Reflexions sobre la recent Sentència del Tribunal Suprem 1163/2018 de 9 de juliol de 2018, relativa a l'Impost sobre l'increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana.

La recent STS 1163/2018 de 9 de juliol ve a determinar l'abast que s'ha de donar a la declaració d'inconstitucionalitat dels articles 107.1 i 2 i 110.4 de la llei d'Hisendes Locals (LHL). El TS considera que el fet que el TC declari aquests preceptes inconstitucionals i nuls "però únicament en la mesura que sotmeten a tributació situacions d'inexistència d'increments de valor", permet articular una interpretació de la STC que salvi aquelles liquidacions en què hagi quedat acreditat l'increment de valor o en aquelles en què l'obligat tributari no hagi aconseguit acreditar el decrement del valor de la finca en el moment de la transmissió final que dóna origen a la liquidació. Aquesta interpretació, sens dubte, permet evitar la tremenda pèrdua econòmica que suposaria per als ajuntaments espanyols haver de tornar les plusvàlues liquidades i cobrades en els pitjors moments de la crisi immobiliària.

No obstant això, entenem que la voluntariosa interpretació que el TS fa de la sentència del TC no pot evitar la generació d'enormes dubtes jurídics en dos àmbits importants: el processal respecte dels contenciosos en curs i el de la gestió de l'impost d'ara en endavant (futures liquidacions).

En la present nota d'urgència ens referirem exclusivament al segon dels aspectes esmentats: la gestió de l'impost d'ara en endavant i la base jurídica per a la realització de noves liquidacions de l'IIVTNU.

L'article 15.1 de la LHL estableix que, excepte en el cas dels impostos de Béns Immobles, el d'Activitats Econòmiques i el de vehicles de tracció mecànica, les entitats locals hauran d'acordar la imposició i supressió dels seus tributs propis, i aprovar les corresponents ordenances fiscals reguladores d'aquests. En el mateix sentit, l'article 12.2 estableix que les entitats locals poden adaptar la normativa estatal al règim d'organització i funcionament intern propi de cadascuna d'elles a través de les seves ordenances fiscals. Finalment, l'article 59.2 reconeix el caràcter voluntari que l'IIVTNU té per als ajuntaments, de tal manera que aquest impost no té caràcter obligatori. Diu el citat precepte que els ajuntaments "podran establir i exigir l'Impost sobre l'Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, d'acord amb aquesta llei, les disposicions que la desenvolupin i les respectives ordenances fiscals". De fet, hi ha municipis que no han regulat aquest impost.

Els preceptes transcrits deixen clarament establert que perquè un Ajuntaments pugui liquidar i cobrar l'IIVTNU és del tot indispensable que aprovi prèviament una ordenança fiscal en la qual es reguli la gestió, liquidació, inspecció i recaptació de l'impost d'acord amb la normativa estatal. Aquesta és la raó per la qual tots els ajuntaments que tenen en aquest impost una font d'ingressos, és perquè prèviament han aprovat una ordenança fiscal a la qual es regula la forma de calcular l'increment de valor en cada transmissió, seguint a ulls clucs el que preveu l'article 107.1, 107.2 i 110.4 de la LHL. I aquesta és també la raó per la qual el TC, en declarar anticonstitucionals aquests articles, ha anul·lat de facto la totalitat de les ordenances fiscals municipals reguladores de l'IIVTNU, pel que fa al procediment de liquidació i revisió, creant una situació de gran confusió jurídica.

Segurament, el nus gordià de la nova situació serà com regularà cada Ajuntament en la seva ordenança fiscal el procediment que hauran de seguir per establir l'augment de valor en una determinada transmissió, així com la possible impugnació o revisió del citat increment per part del contribuent. Recordem que sense aquesta regulació municipal específica (ordenança fiscal) no es pot aplicar l'impost, atès que la normativa estatal (LHL) no és d'aplicació directa.

Ramon García-Bragado

Barcelona 2018.07.16