Error
  • S'ha produït un error carregant informació del canal

EL COMPLIMENT A CAUSA DE DELS CONTRACTES DAVANT LA CRISI ECONÒMICA ACTUAL

Exposem la nostra opinió sobre el principi d'obligatorietat en el compliment dels contractes i la seva possible flexibilització en consideració a dos principis que regeixen en el dret civil i mercantil com a excepció a aquesta regla d'obligatorietat en el compliment: 1) l'existència de força major i seva interpretació conforme a l'art. 1.105 de el Codi Civil i 2) l'aplicació als contractes en plena crisi econòmica de la clàusula rebus sic stantibus que, en Espanyol, podem traduir com "estant així les coses".

La regla general és que els contractes són d'obligat i estricte compliment, com a llei entre les parts (art 1.255 de el Codi Civil), de manera que cap de les parts d'un contracte pot al·legar cap motiu per incomplir, llevat d'algunes excepcions. Entre aquestes excepcions es troben la força major i la clàusula rebus sic stantibus. En el moment present estem davant d'una crisi sanitària sense precedents que ha ocasionat una crisi econòmica de demanda i d'oferta que impedeix a les empreses, en molts casos, el normal compliment dels contractes.

Cal llavors emparar-se en la crisi de l'coronavirus Covid - 19 per no complir amb els acords assolits amb els clients i proveïdors d'una empresa? La resposta a aquesta pregunta s'ha de matisar, i ho exposarem de manera molt pràctica en aquest breu comentari:

  1. El contracte és llei entre les parts, segueix en vigor i s'ha de seguir complint com a regla general. No cal per tant utilitzar la crisi generalitzada en la qual ens trobem com a argument de força major per justificar l'incompliment, si realment aquesta impossibilitat de compliment no és tal es funda realment en la força major. Aquesta actitud seria utilitzar abusivament i de mala fe una opció que la llei considera únicament de forma excepcional.
  2. Les sentències de Tribunal Suprem de 30 de juny 2014 i 15 d'octubre de 2014, van comportar un canvi de criteri en el Dret espanyol ja que, fins aleshores, la cláusula rebus havia estat aplicada molt restrictivament pels tribunals. Amb aquest canvi jurisprudencial, ja consolidat, el Tribunal Suprem va considerar que la crisi imprevisible (en aquell moment la crisi de l'any 2008 i anys següents), i el risc que això comportava per al normal desenvolupament dels contractes, permetia l'incompliment sobrevingut i més permetia evitar la resolució del contracte per incompliment en el pagament per l'altra part que havia de complir, doncs la seva causa estava en la crisi econòmica existent. Entenem que en el moment present i davant la gravetat de la situació, aquest criteri també és aplicable fins i tot amb major efecte.
  3. En la situació de crisi actual les parts contractants han de considerar la circumstància extraordinària existent per flexibilitzar el compliment de les seves respectives obligacions. Per exemple, si una obra en curs no pot acabar-se perquè l'autoritat competent ha ordenat la paralització, la clàusula penal o indemnitzatòria pel retard que contemplava el contracte no és aplicable.
  4. Aquesta ponderació derivada de la clàusula rebus permetrà que en els contractes les parts flexibilitzin el seu compliment tant en contractes de tracte successiu (per exemple contractes d'arrendament de locals de negoci o oficines a les que no s'està desenvolupant normalment l'activitat) com també de tracte únic (pagament de l'preu dels lliuraments dels materials contractats en els terminis previstos en un contracte de compravenda mercantil o de distribució). Durant el temps que duri l'estat d'alarma aquests contractes es podran veure mutats o modificats en el seu compliment, mitjançant una moratòria en el pagament de la renda o prestació, o bé amb el seu prorrateig futur un cop se superi la crisi general existent. En els contractes d'arrendament d'oficines o locals en els quals l'activitat ha estat suspesa pel RD 463/2020, l'exoneració en el compliment és indiscutible. Més dubtós serà apreciar en els casos en què no ha existit suspensió imperativa de l'activitat. No obstant això, la veritat és que la caiguda generalitzada de l'activitat econòmica s'ha produït igualment en sectors d'activitat en què no s'ha ordenat la suspensió, de manera que entenem que la força major té lloc igualment i per tant l'aplicació de la cláusula rebus.
  5. Com a conseqüència de l'anterior, arribada una situació d'impugnació o resolució contractual, instada judicialment o davant arbitratge, per l'incompliment contractual, la part demandada podrà oposar-se a la resolució per incompliment, demanant a l jutge la revisió del contracte, o bé la no aplicació de la indemnització que es pretengui i fins i tot la no satisfacció de la prestació principal. I això perquè l'element causal ha canviat substancialment, per força major, de manera que el canvi de circumstàncies és diàfan i ni tan sols cal acreditar-ho ja que es desprèn de l'propi estat d'alarma decretat pel Govern.
  6. I una última qüestió, no menys important que les anteriors: la situació de força major en què ens trobem ¿quina aplicació tindrà per a les empreses en situació d'insolvència i que no puguin atendre el normal compliment de les seves obligacions? Atesa la normativa vigent, i sense canvis de moment en aquesta normativa en els Decrets Llei dictats fins ara, l'obligació de presentar concurs de creditors és imperativa per a aquelles societats i empreses que no puguin atendre les seves obligacions corrents, ja sigui per tresoreria inexistent que els porti a insolvència actual o imminent, o bé perquè existia ja una circumstància d'insolvència estructural prèvia.

Per tant els empresaris no estan en absolut obligats a endeutar l'empresa per evitar el concurs de creditors, pel fet que el Govern hagi establert una línia d'avals. Així per tant les empreses que prevegin que no podran satisfer les seves obligacions corrents haurien preparar i presentar dins de termini el concurs de creditors, per evitar responsabilitat personal i directa dels seus administradors.

Esperem que aquesta informació els hagi estat d'utilitat, sense que pugui ser considerada una opinió jurídica, la qual només es pot emetre a la vista dels fets concrets en cada cas i amb l'anàlisi corresponent.